La dieta mediterrània ha estat reconeguda per la comunitat científica internacional com un patró alimentari i un estil de vida dels més equilibrats i saludables del món. Basada en la trilogia històrica i cultural del blat, la vinya, l’olivera i l’activitat física moderada, ofereix una diversitat de productes i de formes de preparar molt important que permet combinar el plaer de la taula amb l’equilibri nutricional i cultural.

Nombrosos estudis de països diferents han posat de manifest el paper de la dieta mediterrània en la promoció de la salut i en la prevenció de malalties com els trastorns cardiovasculars, la diabetis o els diferents tipus de càncer, entre d’altres. Fins i tot, la Unesco (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) , va declarar, el novembre del 2010, la dieta mediterrània com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Però a més, la dieta mediterrània resulta ser també una de les més convenients per a la salut del planeta, és a dir , de les més sostenibles. Segons un informe recent del Grup Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic de Nacions Unides (ONU), un canvi global en la dieta, dirigit cap al consum de més aliments d’origen vegetal i menys d’origen animal, així com acabar amb el malbaratament d’aliments es plantegen com a estratègies per lluitar contra el canvi climàtic. Les persones expertes de l’ONU defensen que aquest canvi del sistema alimentari reduiria les emissions de gasos d’efecte hivernacle que produeix el bestiar i milloraria l’ús de la terra i l’aigua.

A nivell alimentari, la dieta mediterrània tradicional presenta les característiques següents:

Predomini d’aliments d’origen vegetal (hortalisses, fruites, fruites seques, llegums, oli d’oliva verge, farinacis integrals, etc.) en relació amb els d’origen animal, amb més peix que carns, i d’aquestes, les varietats blanques i més magres. Amb moderació, també inclou els ous, les llets fermentades i els formatges.
Estacionalitat, amb preferència pels productes locals.
Utilització d’espècies i d’herbes aromàtiques (comí, orenga, pebre, llorer, farigola, romaní, canyella, menta, entre d’altres).
Una gran riquesa i varietat gastronòmica, suma de l’aportació d’un gran nombre de cultures que han deixat petjada en la mediterrània, amb procediments i tradicions locals que enriqueixen la varietat del model mediterrani global. Són típics els plats únics ben equilibrats, com els estofats de patates i verdures amb carn o peix, els guisats o empedrats de llegums i verdures, el cuscús amb varietat d’hortalisses i petites porcions de carn, les bases de pasta o pa amb d’hortalisses escalivades, les calderetes o paelles d’arròs amb ingredients molt diversos, etc.
La pràctica d’activitat física a l’aire lliure gràcies a la bonança del clima.
La modernització i els corresponents nous estils de vida de la societat han posat en perill la preeminència de la dieta mediterrània en adoptar altres opcions alimentàries i incrementar el sedentarisme, però els beneficis demostrats d’aquest tipus d’alimentació la fan molt recomanable, tant a casa com fora de casa.

Per seguir una dieta mediterrània, cal tenir en compte els consells següents:

Potenciar el consum de fruites, verdures i hortalisses estacionals i de proximitat.
Incorporar amb més freqüència els llegums i la fruita seca.
Utilitzar l’oli d’oliva verge per cuinar i per amanir.
Incloure sovint aliments com el pa, la pasta, l’arròs i altres cereals (integrals), així com les patates.
Prioritzar el consum de peix, i moderar el de carns, especialment les vermelles i processades. L’ou és una bona alternativa a la carn o el peix.
Prioritzar l’aigua enfront d’altres begudes.
Encara que el vi és característic de la zona mediterrània, es desaconsella el consum habitual de qualsevol tipus de beguda alcohòlica.
Realitzar activitat física moderada de manera quotidiana.
Compartir els àpats al voltant d’una taula, sempre que sigui possible. Els aspectes socials i de convivència dels àpats estan molt vinculats a la dieta mediterrània.
Adaptar les preparacions i les quantitats a les característiques actuals de tipus de vida, horaris, tipus de feines, etc., per evitar ingestes massa copioses i reduir també el malbaratament d’aliments.