Els millors són els de mida i pes mitjans, amb la carn ferma (tendra però elàstica) i la pell llisa, flexible i humida. Cal que ens fixem en què no conservi restes de plomes ni tingui taques fosques.

Si el bec és tou i l’os del pit és flexible, tindrem un pollastre jove. En canvi, cal evitar els pollastres amb la pell desenganxada de la carn i de color groc. Això vol dir que han estat congelats.

Si a més els seus ulls són brillants, la carn és ferma i les cuixes musculoses, tindrem la certesa de què el pollastre és fresc.

A l’hora de cuinar-los, si l’hem de desossar, caldrà fer servir un ganivet ben esmolat. Un cop cuit, i si l’hem fet sencer, cal que el trinxem just després de coure’l. Si ho fem abans de servir-lo a taula, com que la carn és magre i seca, la pell se’ns ressecarà de seguida, si li treiem els ossos molt abans de servir-lo.

En cas que el servim fred, el millor és treure-li la pell, ja que un cop freda no té bon gust i a més és pesada. Si el cuinem sencer, millor que en lliguem les potes perquè conservi la forma.